“Quan algú fa servir
aquella expressió que alguna cosa sembla de pel·lícula,
immediatament pensem en alguna cosa extraordinària, fins a l’extrem
de semblar inversemblant o superlativa.
És difícil pensar que el
cinema es pot fer amb les coses més insignificants del nostre
voltant i, curiosament, així va néixer, amb tots els membres de la
família Lumière en situacions d’allò més casolanes. La
indústria ha relegat tot aquest món a l’àmbit de l’amateur,
però molts cineastes ens han fet veure que amb les insignificances
del seu voltant podien fer grans pel·lícules, que tot depenia de la
manera en què eren mirades i el sentit que se’ls hi donava.
Hi ha alguna cosa de la qual
puguem parlar amb més propietat que del que està al nostre votant i
forma part del nostre dia a dia? Igual només cal mirar-ho amb altres
intencions per veure les històries que pot contenir”.
Pere
Alberó
Pere
Alberó, llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de
Barcelona. Va desenvolupar el seu doctorat al voltant de la tragèdia
grega i la seva pervivència en l’obra de directors com Theo
Angelopoulos, Andrei Tarkovski i Pier Paolo Pasolini.
Va
ser assistent de direcció a La
mirada d’Ulises de Theo
Angelopoulos sobre la que va publicar un monogràfic a l’Editorial
Paidós.
Ha
dirigit els llargmetratges documentals Oliete,
un pueblo de otra España
(2000-2004); Una mirada sobre
el prado que llora (2001-2004)
i En el camino de Esmirna
(2004-2008). Editats en DVD pe Intermedio.
Ha
impartit classes de ficció i documental a diverses universitats i
escoles de cinema i és col·laborador habitual a publicacions
culturals espanyoles i gregues com Viejo Topo, Caimán cuadernos o
Nosferatu. Ha publicat també diversos llibres individuals i
col·lectius.
Actualment
és el director acadèmic de l’Escola de Cinema de Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada